Peire Raimon de Tolosa
I.
Si com l'enfans qu'es alevatz petitz
En cort valen et honratz del seingnor,
Pois, quant es grantz, se n part e quer meillor,
No l pot trobar, ten se per escarnitz,
Vol s'en tornar, non a tant d'ardimen,
Aitals son eu, quem parti follamen
Da lieis, cui ren merces, se m vol sofrir,
Que venjament en prend'; al no desir.
II.
Venjar s'en pot de mi, qu'er'afollitz.
Mais hom qu'es fols, cho dizon li autor,
Non er jujatz, tan que'l ten be iror,
Del mal qu'il fai, ni per raison punitz;
Mas quant n'er for, er jujatz, s'il mespren,
О s'il avia enanz fait faillimen.
E se l fis ane, ben vos die ses mentir,
Il sap lo ver, fassam totz temps languir.
III.
Ben о pot far e totz sera grazitz
Lo mais ; l'afan, la pena e la dolor
Suffr'eu en pais, e semblara-m doussor;
Mais il gart sei, qu'ai seu bon pretz floritz
Ges non eschai ni non es avinen
De totz mais faitz qu'il prenda venjamen;
Mais val perdos e mielz fai a grazir,
E sel. qui '1 prent en val mais per servir.
IV.
Eu valgra mais per servir; e garitz
M'agra merces, pietatz et amor,
S'omilies midons sa grant ricor
Qu'il mandes chai saluz en breu escritz ;
E sui trop fols, quant ai tal pensamen .
Qu 'ill mandes chai man; sofra n solamen
. . . . Ver leis mains jonchas obezir
Tot son coman, sil platz viure о morir.
V.
Per son coman no fo mortz ni traïtz
. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .
. . . . Que m parti de la flor
De tot lo mon, que m'avia noiritz
Puois men parti, fui en tal marrimen
Don fora mortz, si no fos jauzimen
Cfätent merce, per cho qu'ai départir
Me dis ploran : « Deus te lais revenir! »