Peire Raimon de Tolosa
I.
Us novels pessamens m'estai
Al cor, per qu'eu n'ay greu cossir,
Don fas mant angoissos sospir ;
E n'ai soven mon cor plus guay,
E m gart miels de far desplazer,
E m'esfors en ben captener,
Quan vey que n'es luecx e sazos ;
E selh qu'a son poder es bos,
Ben deu aver mais d'onransa.
II.
Onramens grans cre que l n'eschai
A celh que sap en patz sufrir
Son dan, 0 belhamen cubrir,
Mantas vetz, so qu'ai cor no l play;
Et qui sobr'ira-s sap tener
De far e de dir, non dever, .
Ges non s'en merma sa razos ;
Per qu'om non deu esser coytos
De far gran desmezuransa.
III.
Desmezura conosc hueymai
Que fai ma dona, ses mentir,
Pus que a se m fetz aissi venir,
E so que m promes er m'estray;
Que qui non a vezat aver
Gran be, plus leu sap sostener
Afan, que tals es belhs e bos,
Quel maltraitz l'es plus angoissos,
Quan li sove'l benanansa.
IV.
Benanans' e fin joi verai
Aie ieu de midons al partir.
Partiz non suy, per qu'ieu m'azir,
Quar a mos precs braus respos fay,
Denan sos pes l'irai cazer,
S'a Heys platz que denhe voler
Que de Heys fassa mas chansos,
Quar de me no suy poderos
Qu'en autra paus m'esperansa,
V.
Ben esper, per l'afan que n'ai,
Quem vuelha midons mantenir,
Que non es autr', al mieu albir,
Ni fon tan belha, sotz lo ray.
Sopleian quier que-m denh valer;
Qu'ieu conosc, segon mon saber,
Qu'ab los melhors se fai hom bos ;
Et es assatz belha razos
Aver joy de fin'amansa.
VI.
Mans jointas e de genolhos
Mi rent a vos qu'etz bel' e pros,
Domna de gaia semblansa.