Peire Raimon de Tolosa

XIV

I.

Si cum seluy qu'a servit son senhor

Lonc temps e l pert per un pauc falhimen,

M'aven per so qu'avia leyalmen

Fagz sos comans de ma dona e d'amor ;

E ja d'aisso nom degr' ocaizonar

Ni mal voler ma dona, si'l plagues;

Pero be sai, quant hom plus savis es,

Adoncx si deu mielhs de falhir guardar.

 

II.

Tan tem son pretz e sa fina valor

E tant ai cor de far tot son talen,

E tan mi fan lauzengier espaven,

Per qu'ieu non aus de lieys faire clamor

Ni mon fin cor descobrir ni mostrar,

Mas mil sospirs li ren quec jorn per ces ;

E veus lo tort de qu'ieu li suy mespres,

Quar ane l'auzei tan finamen amar.

 

III.

E si l plagues que m fezes tan d'onor

Qu'a genolhos sopleyan humilmen

Son belh cors guay, gen format, avinen,

E l dous esguart e la fresca color

Mi laissesson sospiran remirar,

Ben cre que mais no m falhira nnlhs bes ;

Quar tant fort m'a s'amor lassat e pres

Que d'als non pes ni puesc mon cor virar.

 

IV.

De paratge no suy ni de ricor

Que ja m tanhes que l fes d'amar parven,

Mas quan lo ricz sos menors acuelh gen

Dobla son pretz e l creys mais de lauzors ;

Per que feira ma dona ben estar,

Si qualque belh semblan far mi volgues,

Qu'en tot lo mon non es mais nulla res

Que ja ses lieis mi pogues joy donar.

 

V.

Be sai qu'ieu fatz ad escien folhor,

Quar ai en lieis mes mon entendemen,

Mas non puesc als ; cum plus li vau fugen,

Mais la dezir e dobli ma dolor.

So q'om vol fort no pot hom oblidar ;

S'apres cen mais un be de lieis agues,

Be fora riez, e sol qu'a lieis plagues

Iria l tost denan merce clamar.

 

VI.

Sa gran beutat, son gen cors nou e clar,

Son pretz, s'onor sal Dieus e ls digz cortes.

Que res de be no y falh mas quan merces,

Qu'ab sol aitan no lh trobari' hom par.

 

VII.

Canso, vai mi tost retrair' e comtar

Ad Auramala e di m'ai pros marques

Mecier Colrat qu'en luy a tans de bes

Per qu'om lo deu Sobrétotz apellar.