Peire Raimon de Tolosa
I.
Si cum seluy qu'a servit son senhor
Lonc temps e l pert per un pauc falhimen,
M'aven per so qu'avia leyalmen
Fagz sos comans de ma dona e d'amor ;
E ja d'aisso nom degr' ocaizonar
Ni mal voler ma dona, si'l plagues;
Pero be sai, quant hom plus savis es,
Adoncx si deu mielhs de falhir guardar.
II.
Tan tem son pretz e sa fina valor
E tant ai cor de far tot son talen,
E tan mi fan lauzengier espaven,
Per qu'ieu non aus de lieys faire clamor
Ni mon fin cor descobrir ni mostrar,
Mas mil sospirs li ren quec jorn per ces ;
E veus lo tort de qu'ieu li suy mespres,
Quar ane l'auzei tan finamen amar.
III.
E si l plagues que m fezes tan d'onor
Qu'a genolhos sopleyan humilmen
Son belh cors guay, gen format, avinen,
E l dous esguart e la fresca color
Mi laissesson sospiran remirar,
Ben cre que mais no m falhira nnlhs bes ;
Quar tant fort m'a s'amor lassat e pres
Que d'als non pes ni puesc mon cor virar.
IV.
De paratge no suy ni de ricor
Que ja m tanhes que l fes d'amar parven,
Mas quan lo ricz sos menors acuelh gen
Dobla son pretz e l creys mais de lauzors ;
Per que feira ma dona ben estar,
Si qualque belh semblan far mi volgues,
Qu'en tot lo mon non es mais nulla res
Que ja ses lieis mi pogues joy donar.
V.
Be sai qu'ieu fatz ad escien folhor,
Quar ai en lieis mes mon entendemen,
Mas non puesc als ; cum plus li vau fugen,
Mais la dezir e dobli ma dolor.
So q'om vol fort no pot hom oblidar ;
S'apres cen mais un be de lieis agues,
Be fora riez, e sol qu'a lieis plagues
Iria l tost denan merce clamar.
VI.
Sa gran beutat, son gen cors nou e clar,
Son pretz, s'onor sal Dieus e ls digz cortes.
Que res de be no y falh mas quan merces,
Qu'ab sol aitan no lh trobari' hom par.
VII.
Canso, vai mi tost retrair' e comtar
Ad Auramala e di m'ai pros marques
Mecier Colrat qu'en luy a tans de bes
Per qu'om lo deu Sobrétotz apellar.