Na de Casteldoza
I
Per joi que d'amor m'avegna
No-m calgr' ogan esbaudir,
Qu'eu no cre qu'en grat me tegna
Cel qu'anc no vole obezir
Mos bos motz ni mas cansos;
Ni anc no fon la sazos
Qu'ie-m pogues de lui sofrir;
Ans tem que-m n'er a morir,
Pos vei c'ab tal autra regna
Don per mi no-s vol partir.
II
Partir m'en er, mas no-m degna,
Que morta m'an li cossir;
E pois no-ill platz que-m retegna,
Vueilla-m d'aitant obezir
C'ab sos avinens respos
Me tegna lo cor joios.
E ja a sidons no tir
S'ie-l fas d'aitan enardir,
Qu'ieu nol prec per mi que-s tegna
De leis amar ni servir.
III
Leis serva; mas mi'n revegna
Que no-m lais del tôt morir,
Quar paor ai que nrestagna
S'amors, don me fai languir.
Hai ! amies valens e bos,
Car es lo meiller c'anc fos,
No vuillatz c'aillors me vir —
Mas no-m volez far ni dir —
Con ieu ja jorn* me captegna
De vos amar ni grazir.
IV
Grazisc vos, con que m'en pregna,
Tot lo maltrag e-l consir;
E ja cavaliers no-s fegna
De mi, c'un sol non dezir :
Bels amies, si fas fort vos*,
On tenc los oills ambedos;
E plas me can vos remir,
C'anc tan bel non sai cauzir.
Dieus prec c'ab mos bratz vos cegna,
C'autre no-m pot enriquir.
V
Rica soi, ab que-us sovegna
Com pogues en loc venir
On eu vos bais e-us estregna;
Qu'ab aitan pot revenir
Mos cors, quez es envejos
De vos moût e cobeitos.
Amies, no-m laissatz morir :
Pueis de vos no-m pose gandir,
Un bel semblan que-m revegna
Faiz, que m'aucira-l consir.